4,8,15,16,23,42

Considero que en un blog meu no podia faltar un post sobre Lost, la que considero millor sèrie de la història recent. Si més no, és la sèrie que més m'ha fet vibrar als meus vint-i-quatre.

Tot comença quan el vol 815 d'Oceanic pateix un accident quan sobrevola una illa extranya. Ja comença a ser-ho quan gran part dels viatjers sobreviu, i no pateix seqüeles. Els ara nàufregs intentaran organitzar-se per a sobreviure esperant que algú els rescati però ben d'hora se'n adonaran que no han caigut en una illa convencional.

La sèrie exposa problemes de les persones mitjançant flashbacks i followbacks. Ho fa en un context de misteris tals com què fa una càpsula de ferro en una illa deserta, què hi pinta un ós polar si aquesta és tropical o com ha arribat un vaixell al centre de l'illa. Aquests flash i followbacks acaben descrivint vides desestructurades, drogues, assassinats i d'altres, fent un símil crític dels secrets ocults que té qualsevol persona.
Més tard apareixerà Dharma, amb el que descobriran una trama de ciència i interessos comercials que no els deixaran sortir de l'illa.

Per a captar l'atenció de la gent empren una tècnica el nom de la qual desconec. Acaba cada sèrie amb un problema, que no resol al següent capítol, sinó al cap de sis o set. D'aquest mode, cada cop que resols un enigma ja en tens 6 més per resoldre, el que et porta a mirar el següent capítol. Acabaràs absorvint les temporades com si fossin caramels. També hi ha enigmes d'alguna manera "universals" que no es resolen fins al final de la sèrie. Aquest és el mes mític, i el que més cua ha portat.

Considero el concepte de la sèrie està clar. Però potser només te'n pots adonar al final de tot. El destí guia les nostres vides, i no podem fer res per a canviar-lo. En aquest cas el destí és la illa, i el guardià màgic que ha decidit portar-los, escollint també l'ordre i la manera en que moriran. I aquesta és la idea creuar vides paral·leles i a unir-les a l'illa alhora que controles el destí de tothom.

Fa servir un Món fantàstic ple d'efectes especials amb el que el pressupost haurà estat alt. Fa servir molts camins creatius durant les sis temporades tals com la busca de l'orígen, o el problema-solució, molt presents durant tots els episodis. El camí per excel·lència però, és el tros de vida, doncs com he comentat, la sèrie es basa en unir molts moments de la vida personal de cada personatge, tant del futur com del passat, per a fer-los fins i tot viatjar en el temps. Un altre dels camins és el constant canvi de rols inesperats, en que els personatges passen de bons a dolents, o fins i tot a canvien sobtadament d'ànima.

En quant al recorregut, considero va més enllà de les sis temporades ja que, si tornes a mirar la sèrie (jo ho he fet, i dues vegades) te'n adones de coses noves, i trobes noves relacions. Ara ja coneixes com acaba i descobreixes que la temporada posterior també afecta les anteriors, que tot té relació.
La primera escena del primer capítol és igual que la última de l'últim amb temps de pel mig.
El final? Obre les portes a la creativitat, doncs ningú n'està segur de com acaba la sèrie.

Recorda, quan la gent mira Perdidos no pot pensar en res més!

Tenim dret a fer l'animal

Els Amics de les Arts són un grup de Pop-Folk format a Barcelona l'any 2005 amb petits contes que a vegades rememoren trossos de vida, i d'altres inventen històries inversemblants, han creat un estil de música diferent i original, que els està portant a omplir local rere local, pels pobles i ciutats de Catalunya.

Armengol és un conte explicat amb homonimies constants, en que un dels significats de les paraules sempre és un animal. Així, amb l'ús d'aquests "animals", Els Amics de les Arts expliquen el dia a dia de l'Armengol. Es tracta d'un pobre home, adicte a la cocaïna, amb una feina mal pagada i una vida sentimental nefasta, una vida humil, llençada a la brossa. Una vida que està intentant arreglar.

Fan aparèixer 36 animals diferents, que van des del toro fins a la vespa, passant pel jaguar, el flamenc o la granota. Però no es queden en esmentar els animals, sino que també introdueixen a la cançó frases i refranys catalans relacionats amb animals. No ficar la pota, no donar gat per llebre etc ajuden a contxextualitzar tota la història de maneres sempre recurrents.
També recorda animals mítics com en Cobi, Ulisses o en Floquet de Neu. Tot plegat molt coherent amb la bogeria de la marca/grup musical.

El camí creatiu triat és la búsqueda de l'orígen de les paraules, així com donar-li a cada paraula un canvi de rol amb sentit. Explicarà amb un ritme bastant marxós, una història humana i emocionant,  que podria haver tingut qualsevol dels qui escolten la cançó.

I quan té el mono de cavall, en el seu cap quin girigall. Perd un cargol, pobre Armengol...

Memorable.

Un, dos, tres, IMPRO!

Avui dia qui no corre vola, i la creativitat es paga. ImproShow és una nova forma d'espectacle barreja entre el teatre i el monòleg que omple dia rere dia les butaques del gracienc TeatreNeu. Pagant uns preus molt assequiles(pots assistir-hi per un cost semblant al del cinema) pots disfrutar d'un espectacle en que riuràs desmesuradament.

Es tracta d'una obra de teatre improvitzada, sense cap mena de guió, en que els actors interactuen amb el públic. I aquí és on rau la clau de l'espectacle, en la interacció. Un acte creatiu, quelcom diferent, una obra de teatre no unidirecional.

A l'entrada de l'espectacle, abans de que comenci l'actuació, els protagonistes et demanen que escriguis una nota amb la ximpleria més grossa que se't passi pel cap, la qual cosa t'agafa de primeres quan ets novell, però no quan repeteixes.

Un cop comença l'espectacle els actor van agafant paperets a l'atzar amb els que creen petits contes interpretats, que evidentment cada vegada són diferents, treient de la seva capacitat creativa un suc sota el meu punt de vista extraordinari. I és que et pots trobar que una història que comença amb "Els gossos de Sant Quirze vesteixen de Prada" continui amb "Recorda amic, en Doraemon ho pot fer" per a acabar amb "Me encanta ver pruebas rectales en PPV" . Y si, tot i que sembli mentida, acaben donant sentit a una història així.

Per si fos poc, també treuen al públic a actuar en comptades ocasions, fent que la bidireccionalitat de l'espectacle s'accentui encara més. Una força basada en un canvi de rol clar, que serveix a l'hora de concepte, qui crea el guió és el públic, fins i tot qui actua és el públic.

Considero que és en la improvització en l'aspecte de la vida que es troba la vertadera creativitat, doncs és de manera espontànea, sense pensar quan es descobreix el vertader geni creatiu.

Recomanat al 100%, un, dos tres, Impro!