Etiquetes

dimecres, 12 de juny del 2013

Un català parlant castellà

Hoy rompo mi temática publicitaria simplemente para contestar al amigo @javsupi.

Puede que no valga la pena porqué al fin y al cabo no cambiaré la opinión de nadie, pero no me quedaré con las ganas de responder, y como con 140 espacios no hay "tiempo" para nada, ahí va.

El caso es que ayer, durante el partido Alcorcón-Girona, por el ascenso a Primera División, un conjunto de aficionados madrileños se dedicaron a increpar a periodistas de RAC1, por retransmitir el partido en catalán. Seguramente serían los tres incultos de siempre, pero pasó. Y como pasó escribí desde mi cuenta @edgaralsina el siguiente tweet:

<<Increpen els periodistes de Rac1 al camp de l'Alcorcón per parlar en català, i els "conviden a marxar" #democràcia #llibertat #tenimpressa>> 

¿No hace falta traducción verdad? Bien, el amigo en cuestión contestó lo siguiente:

<<Si no se pueden dar las mates en castellano en San Cugat del Valles, pq deberían los periodistas hablar catalán ahí?>>


Amigo @javsupi:

1. Yo respeto que el nombre del club es Alcorcón, con tilde. En mi lengua no se acentúa, pero en la suya si, y por ello así lo escribo. Sant Cugat del Vallès, gracias.

2. Las mates no se dan, se enseñan, y en todo casó sería allí, no ahí. Haría falta mejorar ese castellano.

3. Su comparativa no tiene sentido alguno. Más que nada porqué nadie se estaba dirigiendo en catalán a esos aficionados, que repito seguro eran cuatro payasos. El periodista hacía su trabajo y se dirigía a gente que desde Catalunya (así se escribe) sintonizaba su emisora. 
¿Qué derecho tiene alguien totalmente ajeno a inquietar y amenazar a un periodista?

4. Estoy en la universidad, y en todos los cursos de mi vida (en 4 centros distintos, por cierto) me han enseñado algunas asignaturas en catalán y algunas en castellano, según idioma materno del profesor. Jamás hubo ningún problema por ello. Además, me proporciona un no perfecto pero más que suficiente conocimiento de dos idiomas distintos, hecho que según varios estudios agiliza mi mente.
Lo que usted ve en televisión no es cierto, a nadie se le hace ningún feo aquí por hablar en castellano. De hecho la mayoría lo hablan más que el catalán. Yo mismo hablo castellano con toda mi familia materna.

5. Muévase usted de su preciosa Asturias, que lo es, visítenos y comprobará que aquí no boicoteamos a nadie. Que nadie es rechazado por ser de fuera o hablar ningún idioma y que cualquier persona se dirigirá a usted en castellano si usted lo desea. Por supuesto, nadie le increpará por dirigirse a un familiar o amigo en castellano, cosa que a mi si me ha pasado por hacerlo en catalán fuera de aquí.

6. A sus tweets de respuesta a @granollacs , es muy sencillo, si no nos quieren y nosotros no les queremos, por qué no nos dejan ir? Pregunto.

Ya para ir cerrando, aquí le dejo un atardecer en Arenys de Mar, seguramente no sea el pueblo más bonito, pero es el mío y lo adoro. 



Espero mi escrito responda a su pregunta, amigo.

Buenos días tenga.










dilluns, 27 de maig del 2013

Peace on machine

Coca-Cola comença a convèncer-me que realment li importa un Món millor, que no es tracta només de RSC. De fet comença a convèncer-me que si algú pot fer-ho són ells. 

Un viral inmens, un concepte meravellós, una idea extraordinària.

Metàfora, metonímia, sinècdoque, personificació, el·lpsi, TOT!! Aquesta campanya ho té tot. Fins i tot pel que fa a camins creatius no sabria si definir-lo més aviat com una analogia, un tros de vida o un canvi de rol. No ho sé. Em sembla fantàstic, definitivament, millor callar, i ensenyar.

Un Món milor és possible, si Coca-Cola s'ho proposa.

Enjoy it!


divendres, 24 de maig del 2013

No agafis el cotxe avui

Crec que poca explicació s'ha de fer d'aquesta gràfica de l'agència Leo Burnett, doncs tot significat és força implícit.



L'objectiu de comunicació coincideix amb el de l'anunci, intentar que les persones no condueixin després d'haver ingerit alcohol. Per què? Doncs perquè és molt perillós fer-ho.
Pel que fa el concepte és força clar, si veus no condueixis, doncs moriràs. Sí, és així de contundent.
La idea també és clara, fer una analogia entre el fet de veure una copa amb el suicidi per bala al cap.

Fa servir el camí de l'impacte visual i emocional per tal de ferir l'espectador, i així concienciar-lo del que ha i no ha de fer. Per altra part és inesperat i per això causa aquest shock.

Hi detecto dues figures retòriques predominants. La primera és una absoluta analogia, doncs intercanvia el perill que suposa beure alcohol i conduir amb el fet de fer-te un tret al cap. Comparació exageradíssima, i per tant, clara hipèrbole en aquesta gràfica.

Dur, contundent, però recordable y eficaç.


dimecres, 22 de maig del 2013

Cristòfol Culé

Avui un dels ciutadans més cèlebres de la nostre ciutat ha decidit canviar d'indumentària. Sembla ser que la nova samarreta que el Barça i Nike van presentar ahir al MACBA ha agradat el descobridor del nou Món.

I és que ha esta un dels primers en lluir-la en una, segons la meva opinió, acció estratègica de màrqueting magnífica. Per què ho és? Doncs bàsicament perquè per a un tan baix cost de campanya (ronda els 100.000€), aquesta ha donat la volta al Món en forma de notícia a diaris, televisió i lògicament a xarxes socials. No només per l'atractiu d'una proposta tan diferent, sinó també per veus que se'n han aixecat en contra, donant encara més força al boca orella i més força a la campanya. Fins i tot, i metafòricament, podria considerar-se una acció de RRPP amb Cristòfor Colom com a líder d'opinió.

El concepte trobo, és que el Barça arriba a tothom, i que Barcelona és blaugrana. Això ho fa mitjançant una hipèrbole, doncs per moltes persones a què arribi, mai arribarà a un ésser inanimat, al que per cert, se l'està personificant(recordem és un tros de pedra).
També té un objectiu clar, donar a conèixer la nova samarreta culé amb un USP  evident, podràs lluïr la única samarreta que ha convençut Critòfor Colom!

Es tracta d'una campanya de Street Marketing molt memorable i que segueix la línia de Nike, sempre sorprenent i aprofitant, com ha fet en moltes ocasions, l'impacte visual  que provoca modificar o canviar quelcom del carrer d'una forma tan creativa.

Com a camins creatius trobem que en l'estàtua hi ha un presentador que fa un potent canvi de rol absolutament inesperat, fent una metàfora amb el fet que és una figura que representa tota la ciutat de Barcelona, que ve a dir que tots els barcelonins són del Barça.

La part estètica però, em sembla negativa, doncs el ropatge habitual de l'estàtua dificulta vestir-lo amb una samarreta, fent lletjes les mànigues i la imatge en si. Tot i així, trobo que la idea supera la imatge i per tant, em sembla espectacular.

Just do it.

dilluns, 20 de maig del 2013

Give me a Coke

Una marca que ha gastat autèntiques milionades en publicitat, amb un posicionament molt clar, i autèntiques excepcionalitats pel que fa a campanyes publicitàries. Una quantitat inmensa de creativitat, simplificada al més petit dels analogismes possibles. 

Aquesta gràfica de Coca-Cola trobada al número 40 de la revista Yorokobu simplifica el posicionament de Coca Cola amb només un vector, que amb el fons vermell del color corporatiu, dóna força al Open Happiness del gegant yankee.

L'objectiu de comunicació de la marca no és més que seguir dins el cervell de la gent com la més gran. Tothom coneix Coca-Cola i un anunci no farà que en beguis més, però si farà que al teu cap, la imatge de marca romangui intacte.
L'estil en aquest cas, molt més simple que qualsevol altre campanya de Coca-Cola, però creatiu, com sempre.

El concepte queda clar, destapa la felicitat, comparteix, sigues feliç. La idea? Dos braços que dibuixen el logotip corporatiu es donen una ampolla de Coca-Cola.
Un anunci que arriba al consumidor pel contrast entre creativitat i simplicitat, molt memorable, coherent amb la marca i amb tot el recorregut que la marca li vulgui donar.

Pel que fa a figures retòriques nhi ha dues de clares. En primer lloc, la personificació,  doncs a un logotip se li dóna forma humana. Però només es veuen el braços, deixant fora la resta de les dues persones formant una clara el·lipsi que segons la interpretació, es pot veure com una sinècdoque.

Fa servir diferents camins creatius. Busca clarament l'impacte emocional, fa servir la simplicitat, així com el símbol i l'analogia i, per tant, aquests camins són força pro-actius

dissabte, 11 de maig del 2013

Like a LikeStar

Gangnam Style, Delfin hasta el fin, El Lacasitos, Contigo No Bicho, són només alguns dels virals que han corregut per Internet i que avui dia tothom coneix. 
Personatges que gràcies a les xarxes socials han aconseguit una popularitat mundial sense limits. 



I és això el que pretén vendre Fibertel amb la seva campanya "Like like Star". Una idea amb la que
expliquen la vida d'un home normal, que de sobte aconsegueix viralitat i es fa mundialment famós. Aquest canviarà la seva manera de ser i d'actuar amb les persones, cumplint tots els tòpics de la típica celebritie de Hollywood.

El concepte és clar, amb Internet et pots fer gran, nosaltres t'oferim l'eina. Quelcom molt simple i atemporal, doncs pel que sembla la moda de les xarxes socials comença a formar part de la normalitat quotidiana de les persones.

Tria el camí creatiu del canvi de rol, així com el de tros de vida, per tal de, amb un to humorístic treure't un somriure i guanyar la teva complicitat respecte la marca.
Ho fa amb diverses figures literàries entre les que en destaca una de molt clau, la hipèrbole. Per més viralitat que aconsegueixis mai arribaràs a un nivell econòmic i social tan alt, i sobretot mai aconseguiràs 50 milions de likes. Es tractaria del vídeo més "likejat" de la història.

El to del discurs és molt coloquial, per a recordar-te que es tracta d'una persona normal, que ha arribat lluny. Fins i tot fa servir una música amb molt ritme recordant-te la vida desenfrenada d'una estrella de rock'n roll. L'estètica del personatge en general, també acompanya aquest estereotip.

Una manera divertida de oferir-te un producte.

Un like siusplau!






diumenge, 28 d’abril del 2013

La família irreal

Moltes eren ja les errades de la família reial espanyola en els darrers temps. El chupinazo d'en Froilán, la caça d'elefants d'el rei, els negocis d'Urdangarin, etc. Poc podia trigar la productora més independentista de Catalunya en fer-ne burla. 

Minoria Absoluta, encapçalada per l'actor Toni Albà fa una excel·lent paròdia dels moviments de la família reial espanyola. Amb una hipèrbole de tota actitud mostrada, es mostra en forma de musical, a una família desestructurada i vividora, a l'hora que es fa una forta crítica al fet que només per ser Borbó, tinguis tots els plaers de la vida sense treballar-los. 

Amb un concepte diferent per actor/membre de la família, parodien fins al milímetre tots els seus assumptes, personals i professionals que han causat notícia. Rememorant trossos de vida, la comèdia acaba per donar la volta a la situació en un gir inesperat que porta la família irreal a la vida real.
Hauràn d'enfrontar-se, després de no haver treballat mai, a la vida laboral, al no poder afrontar la factura del gas, a no poder menjar més que uns frankfurts per sopar.
Paradoxalment, l'únic personatge que es mostra infeliç durant la vida reial, serà el més feliç en la vida humil.

L'únic però d'aquesta obra, és que té poc recorregut en el temps, doncs els temes tractats són d'una actualitat inmediata, fet que fa que fins i tot el guió pateixi canvis en diferents actuacions.
Una obra però, molt recomanable per a qualsevol català que vulgui passar un parell d'hores divertides mentres disfruta d'una bossa de crispetes o unes xocolatines a les butaques del Teatre Victòria.

Ah, i fes-te una fotografia amb ells!






dimecres, 24 d’abril del 2013

Carpe Diem

Evian vol posicionar-se com a aigua per a joves, o més aviat per a gent que se sent jove. Aquest spot trasmet exàctament això, joventut i puresa.

El concepte està clar, viu jove, manten-te pur, com l'aigua, com quan eres un nadó. La idea és fer-ho a través del fet que els personatges perdin la timidesa. El fet que actuin com els ve de gust, com són ells, sense impediments socials.

Quan el primer personatge es troba un mirall que el que reflecteix és el seu jo interior(ell de nen) actua amb normalitat, tal com és ell en realitat, disfrutant del moment, de la vida i ballant. La resta de personatges faran el mateix creant una coreografia divertida i visual, en que la tendresa dels nadons es fusionarà amb l'al·legria dels adults.

Es tracta clarament d'un canvi de rol adult/nen amb el que un grup de babys ballen com si fossin adults, i uns adults actuen amb normalitat, com si fossin nens. Un gir inesperat acompanyat per Here comes the Hotstepper, cançó mítica en comèdies americanes.



Drink pure and natural, Live Young!

diumenge, 21 d’abril del 2013

L'avi Karlsson

L'Allan, l'avi de 100 anys que es va escapar per la finestra és un avi que viu avorrit en una residència. Avui fa cent anys i tothom al poble se'n ha fet ressò, Han organitzat una festa per a celebrar-ho però a ell no li agraden les festes. Quan tothom està despistat, decideix escapar per la finestra i començar un viatge que el portarà a viure l'aventura de la seva vida... 

Així comença la història d'Allan Karlsson, un ancià que ha viscut moltes penúries i que es trobarà de sobte amb una bossa plena de diners, i un seguit de personatges que el seguiran per un viatje rocambolesc. Amb aquesta novel·la, l'escriptor Jonas Jonasson, pretén fer un recorregut per la història dels últims cent anys, aprofitant flasbacks de la vida de l'Allan.

Amb una història emocionant i anades i vingudes, es buscaran els orígens de la manera de ser i actuar del protagonista, que sempre sense mala fe, acaba "liant-la". Amb violència, humor i testimoniatges, aquest conte és en realitat un llibre de viatges per diferents ciutats i poblets suecs. Una aventura molt recomenable, si el que es busca és passar unes hores d'entreteniment entre lletres.

Ho oblidava, l'avi és un autèntic expert en pirotècnia.

divendres, 19 d’abril del 2013

#Llagostelada

La Unió Esportiva Llagostera, club en el que he jugat i hi tinc un ferm vincle familiar té un posicionament de marca molt clara: Som un club independentista. 

Aquest club amb origens humils ha crescut en els últims anys d'una manera inimaginable, encadenant cinc ascensos de forma gairebé consecutiva. La temporada 2004-2005 corria pels camps de Segona Territorial gironina i avui és un dels més grans clubs del futbol català.

Amb aquest creixament esportiu i social, el club ha decidit posicionar-se coma club independentista català, i aportar el seu petit gra de sorra a la causa. Amb diferents declaracions als mitjans, així com amb diferents cartells corporatius per a partits trascendentals han aconseguit aquesta imatge de marca.

A edgaraj9.wix.com/midetalleimporta#!uni-esportiva-llagostera/c1fxd els veuras millor
Aquesta temporada han jugat la Copa de l'Elefant, amb el que cada partit oferien un cartell polèmic per a la Copa del Rei del país veí. En ells sempre hi apareixen un seguit d'elefants (en referència a l'incident d'en Juancar a Botswana) i estelades en un lloc o altre. Aquests cartells per cert, porten la signatura del creador d'aquest blog. Els cartells han aparegut a diferents medis com el diari Ara , entre d'altres.


GolCat.com
La darrera creació del club ha estat la Llagostelada. Es tracta d'una edició especial de la samarreta, creada especialment per a la Final de la Copa Catalunya. L'estelada, símbol independentista, estampada al front de la samarreta blaugrana, va trencar motllos, per l'inusual i per l'atreviment. Una busca dels origens que ha portat el club ha vendre més de 250 samarres i a aconseguir una viralitat inmensa per xarxes socials i mitjans de comunicació, arribant inclús al trènding tòpic estatal. Una campanya gratuïta que ha causat sensació a Catalunya, i que ha creuat fronteres, tan pel nord com pel sud.

Amunt Llagostera!

Suit Up!

Després d'una important operació, i uns dies avorrit al llit(no podia oure'm) un parell d'amics em van visitar a casa. Els vaig comentar que no tenia mal, que el pitjor era que ja no sabia què fer. Ells em va dir, has vist alguna vegada Como conocí a vuestra madre? No, va ser la meva resposta. M'esperaven hores de divertiment enganxat al DVD de casa.

Es tracta de la clàssica sitcom americana en que un grup de joves, cadascú amb unes particularitats hiperbolitzades, viuen amb normalitat al centre de Nova York. Una sèrie mot semblant a Friends, però contextualitzada en el present. Tot i això, el narrador i protagonista, Ted Mosby, l'explica en temps passat, en el context d'una historieta d'avis l'any 2020, als seus fills.

El concepte de la sèrie considero és clar, qualsevol vida normal és en realitat una vida interessant. La idea és fer-ho veure al públic emprant els diferents camins de vida escollits pels protagonistes. Trossos de vida interessants i amb que l'espectador se'n fa un fart de riure. Les ocurrències de Barney, Lily, Marshall i Robin acompanyaràn Ted durant la seva vida com a nou adult, buscador de la dona perfecta.

Aquí el que considero és el fragment més graciós de la sèrie.

Awesome!Sui


dissabte, 16 de març del 2013

4,8,15,16,23,42

Considero que en un blog meu no podia faltar un post sobre Lost, la que considero millor sèrie de la història recent. Si més no, és la sèrie que més m'ha fet vibrar als meus vint-i-quatre.

Tot comença quan el vol 815 d'Oceanic pateix un accident quan sobrevola una illa extranya. Ja comença a ser-ho quan gran part dels viatjers sobreviu, i no pateix seqüeles. Els ara nàufregs intentaran organitzar-se per a sobreviure esperant que algú els rescati però ben d'hora se'n adonaran que no han caigut en una illa convencional.

La sèrie exposa problemes de les persones mitjançant flashbacks i followbacks. Ho fa en un context de misteris tals com què fa una càpsula de ferro en una illa deserta, què hi pinta un ós polar si aquesta és tropical o com ha arribat un vaixell al centre de l'illa. Aquests flash i followbacks acaben descrivint vides desestructurades, drogues, assassinats i d'altres, fent un símil crític dels secrets ocults que té qualsevol persona.
Més tard apareixerà Dharma, amb el que descobriran una trama de ciència i interessos comercials que no els deixaran sortir de l'illa.

Per a captar l'atenció de la gent empren una tècnica el nom de la qual desconec. Acaba cada sèrie amb un problema, que no resol al següent capítol, sinó al cap de sis o set. D'aquest mode, cada cop que resols un enigma ja en tens 6 més per resoldre, el que et porta a mirar el següent capítol. Acabaràs absorvint les temporades com si fossin caramels. També hi ha enigmes d'alguna manera "universals" que no es resolen fins al final de la sèrie. Aquest és el mes mític, i el que més cua ha portat.

Considero el concepte de la sèrie està clar. Però potser només te'n pots adonar al final de tot. El destí guia les nostres vides, i no podem fer res per a canviar-lo. En aquest cas el destí és la illa, i el guardià màgic que ha decidit portar-los, escollint també l'ordre i la manera en que moriran. I aquesta és la idea creuar vides paral·leles i a unir-les a l'illa alhora que controles el destí de tothom.

Fa servir un Món fantàstic ple d'efectes especials amb el que el pressupost haurà estat alt. Fa servir molts camins creatius durant les sis temporades tals com la busca de l'orígen, o el problema-solució, molt presents durant tots els episodis. El camí per excel·lència però, és el tros de vida, doncs com he comentat, la sèrie es basa en unir molts moments de la vida personal de cada personatge, tant del futur com del passat, per a fer-los fins i tot viatjar en el temps. Un altre dels camins és el constant canvi de rols inesperats, en que els personatges passen de bons a dolents, o fins i tot a canvien sobtadament d'ànima.

En quant al recorregut, considero va més enllà de les sis temporades ja que, si tornes a mirar la sèrie (jo ho he fet, i dues vegades) te'n adones de coses noves, i trobes noves relacions. Ara ja coneixes com acaba i descobreixes que la temporada posterior també afecta les anteriors, que tot té relació.
La primera escena del primer capítol és igual que la última de l'últim amb temps de pel mig.
El final? Obre les portes a la creativitat, doncs ningú n'està segur de com acaba la sèrie.

Recorda, quan la gent mira Perdidos no pot pensar en res més!

dijous, 14 de març del 2013

Tenim dret a fer l'animal

Els Amics de les Arts són un grup de Pop-Folk format a Barcelona l'any 2005 amb petits contes que a vegades rememoren trossos de vida, i d'altres inventen històries inversemblants, han creat un estil de música diferent i original, que els està portant a omplir local rere local, pels pobles i ciutats de Catalunya.

Armengol és un conte explicat amb homonimies constants, en que un dels significats de les paraules sempre és un animal. Així, amb l'ús d'aquests "animals", Els Amics de les Arts expliquen el dia a dia de l'Armengol. Es tracta d'un pobre home, adicte a la cocaïna, amb una feina mal pagada i una vida sentimental nefasta, una vida humil, llençada a la brossa. Una vida que està intentant arreglar.


Fan aparèixer 36 animals diferents, que van des del toro fins a la vespa, passant pel jaguar, el flamenc o la granota. Però no es queden en esmentar els animals, sino que també introdueixen a la cançó frases i refranys catalans relacionats amb animals. No ficar la pota, no donar gat per llebre etc ajuden a contxextualitzar tota la història de maneres sempre recurrents.
També recorda animals mítics com en Cobi, Ulisses o en Floquet de Neu. Tot plegat molt coherent amb la bogeria de la marca/grup musical.

El camí creatiu triat és la búsqueda de l'orígen de les paraules, així com donar-li a cada paraula un canvi de rol amb sentit. Explicarà amb un ritme bastant marxós, una història humana i emocionant,  que podria haver tingut qualsevol dels qui escolten la cançó.

I quan té el mono de cavall, en el seu cap quin girigall. Perd un cargol, pobre Armengol...

Memorable.

diumenge, 10 de març del 2013

Un, dos, tres, IMPRO!

Avui dia qui no corre vola, i la creativitat es paga. ImproShow és una nova forma d'espectacle barreja entre el teatre i el monòleg que omple dia rere dia les butaques del gracienc TeatreNeu. Pagant uns preus molt assequiles(pots assistir-hi per un cost semblant al del cinema) pots disfrutar d'un espectacle en que riuràs desmesuradament.

Es tracta d'una obra de teatre improvitzada, sense cap mena de guió, en que els actors interactuen amb el públic. I aquí és on rau la clau de l'espectacle, en la interacció. Un acte creatiu, quelcom diferent, una obra de teatre no unidirecional.

A l'entrada de l'espectacle, abans de que comenci l'actuació, els protagonistes et demanen que escriguis una nota amb la ximpleria més grossa que se't passi pel cap, la qual cosa t'agafa de primeres quan ets novell, però no quan repeteixes.

Un cop comença l'espectacle els actor van agafant paperets a l'atzar amb els que creen petits contes interpretats, que evidentment cada vegada són diferents, treient de la seva capacitat creativa un suc sota el meu punt de vista extraordinari. I és que et pots trobar que una història que comença amb "Els gossos de Sant Quirze vesteixen de Prada" continui amb "Recorda amic, en Doraemon ho pot fer" per a acabar amb "Me encanta ver pruebas rectales en PPV" . Y si, tot i que sembli mentida, acaben donant sentit a una història així.

Per si fos poc, també treuen al públic a actuar en comptades ocasions, fent que la bidireccionalitat de l'espectacle s'accentui encara més. Una força basada en un canvi de rol clar, que serveix a l'hora de concepte, qui crea el guió és el públic, fins i tot qui actua és el públic.

Considero que és en la improvització en l'aspecte de la vida que es troba la vertadera creativitat, doncs és de manera espontànea, sense pensar quan es descobreix el vertader geni creatiu.

Recomanat al 100%, un, dos tres, Impro!


diumenge, 24 de febrer del 2013

Una Catalunya lilliputitzada

Títol forçat però crec força il·lustrador. Aquest post parla d'una experiència viscuda ahir, dissabte a Torrelles de Llobregat. I és que és allà on es troba l'espectacular Catalunya en miniatura, un seguit de maquetes dels llocs més emblemàtics del nostre país. Una excursió que supera expectatives com poques cosas ho fan. Una idea creativa i que fa país, una excursió que es mereix un post en aquest blog.

 I és que per només 12'50€ per persona (l'entrada infantil és més barata) pots descobrir els indrets amb més personalitat del nostre país. Fent un símil, tindria una USP clara, conèixer d'una ullada i en un matí, tot Catalunya, doncs es tracta d'un passeig.

Es tracta d'una gran sinècdoque doncs són aproximadament 100 maquetes les que creen un petit Món, un tot, resumint-lo al més bàsic però alhora més memorable de la nostra terra. Desde la Sagrada Família fins a la Catedral de Girona, des del Camp Nou fins a Montserrat.

Tornant al sími, el camí creatiu triat és clar, busca l'orígen i l'impacte emocional de tot català que s'hi desplaça per a trobar en petit, aquell indret que ens apropa a casa tot i estar-ne força lluny. L'orgull de viure a prop del Port de Tarragona o l'estació de busos de Lleida, el veure en petit, allò que de sempre hem vist en gran. Un tros de vida resumit, un impacte sentimental agraït.

Altres camins creatius són clarament la demostració, la comparació, el testimonial, o el canvi de rol.

En la meva opinió, una mostra de creativitat sense precedents, de la qual n'hauria d'haver més coneixament per part de tothom. I és que no puc creure, que hagi trigat vint-i-tres anys en visitar-la després d'haver passat tres, o quatre cops pel museu de cera, el zoo o d'altres espectacles culturals sota el meu parè, menys excepcionals.

"El meu país és tan petit que des de dalt d'un campanar, sempre es pot veure el campanar veí" 

Lluís Llach




divendres, 22 de febrer del 2013

Heineken, Football together

Fa temps vaig veure una campanya en que varies dones convencien els seus marits d'anar a un concert de música clàssica i poesia en horari de Xampions League.
Un cop dins el concert, es grabaven imatges sobre les reaccions d'aquests aficionats al club rossonero sabedors que s'estaven perdent un partit importantíssim del seu equip.
Després d'uns minuts, de sobte apareixi un missatge a la pantalla on se'ls preguntava si no sabien dir que no a les dones, mentre sonava l'himne de la xampions a violí.
El partit es transmetia allà mateix i Heineken convidava a tothom a fer unes cerveses.
D'aquest acte comunicatiu s'en va fer una gran publicity, molt ressò arreu.

Doncs bé, segurament me'n salti uns quants, però avui n'he vist un de nou, en que s'insta a alguns homes a convèncer les seves dones de comprar unes butaques d'estadi per a casa, en una botiga de mobles. El premi? Dues entrades per a la final de la Xampions a Wembley.

Aquesta campanya la trobo extraordinàriament creativa. El fet d'interactuar amb la gent és molt més divertit que qualsevol campanya gravada i estudiava. En aquest cas intervé més el factor humà, les reaccions reals d'una persona que apropen a l'espectador a la nostra marca, per simple proximitat.
El públic se sent identificat, sent que podria ser ell i que li passaria el mateix.


Un tros de vida en que es canvien clarament els rols, i és l'home qui decideix, i qui intenta convèncer la dona. Sempre amb un to humorístic eficaç, molt recordable i, malgrat la final tingui data de caducitat, amb recorregut.

Pel que fa el concepte queda clar, Heineken recolza el futbol, recolza la Xampions, recolza el fet de veure els partits junts, amb amics o en aquest cas amb la parella. A més, concorda perfèctament amb el tipus de campanya que fa la coneguda marca verda així com a la seva personalitat.

Marketing de guerrilla fet pel propi patrocinador, impressionant.


dissabte, 16 de febrer del 2013

The King's Speech, Crítica


Títol: El discurs del rei. Títol Original: The King's speech.
País: Regne Unit. Any: 2010. Durada: 117 minuts.
Gènere: Drama històric. Direcció: Tom Hooper. Guió: David Seidler.
Producció: Iain Canning, Emile Sherman i Gareth Unwin.
Interpretació: Colin Firth(George VI), Geoffrey Rush(Lionel Logue), Helena Bonham Carter(reina Isabel), Guy Pearce(Edward VIII), Jennifer Ehle(Myrtle Logue), Derek Jacobi(Cosmo Lang), Michael Gambon (George V), Timothy Spall (Winston Churchill), Anthony Andrews (Stanley Baldwin).


A finals dels anys 30, Europa, dominada en gran part per les tropes de Hittler i Stalin, es veia abocada a la II Guerra Mundial. Anglaterra es poscionaria ben aviat contra aquests dictadors. En aquest context, la pel·lícula ens presenta el príncep Albert, un personatge que mai ha sortit de palau, de gran intel·ligència, però amb una gran tara, és tartamut. Albert no li dóna gaire importància fins que la mort del seu pare George VI d'Anglaterra i l'abdicació del seu germà Edward el porten a assumir el regnat. En haver de donar un discurs esperançador a Anglaterra recorrerà a un famós i atípic logopeda australià, Lionel Logue.
En el bon cinema tota escena hauria de significar quelcom en el transcurs de la història, i és aquesta la millor definició de The King's speech, no hi ha escenes banals, tot és important. Es tracta d'una pel·lícula en que Tom Hooper aconsegueix enganxar l'espectador. Es fa servir de certs tocs d'humor anglès i una gran dosi de humanitat, una història de lluita, superació i amistat poc convencional en algú aparentment arrogant, com podria ser el rei d'Anglaterra. 
La senzillesa del món de Lionel Logue contrasta amb l'ostentació i la grandesa de tot allò que envolta Edward VI, i es mostra amb una escenografia detallada i eficient, doncs a pocs escenaris sel's dóna un gran rendiment. La música i el vestuari clàssic presents en el film han aconseguit també la nominació als Òscar, doncs aconsegueix transportar-nos al passat, i acompanya perfectament la història.
Però tot això cauria en sac buit de no ser per l'equip d'intèrprets presents en la pel·lícula. A la immillorable actuació de Colin Firth, se li uneixen un magnífic i ja oscaritzat Geoffrey Rush i una sorprenent Helena Bonham Carter que, per fi, dóna mostres de la seva qualitat com a actriu. Es tracta així de una gran producció, i mereix totalment els quatre premis obtinguts la matinada d’ahir a la 83 Edició dels Òscars, Millor Pel·lícula, Millor Actor Protagonista, Millor Direcció i Millor Guió Original.

dimarts, 5 de febrer del 2013

Oooooooooooooohreo!!

4 de febrer del 2013, tres de la matinada, casa meva.

Estic disfrutant, com cada any del fantàstic espectacle que ofereix la SuperBowl, la final del Play-off de la NFL. Els Baltimore Ravens s'enfronten amb els San Francisco 49ers i els estan inflingint una autèntica pallissa. Beyoncé ja ha actuat a la mitja part i el serial d'anuncis ja s'ha produït.
Cadascun d'aquests passis de 30 segons han costat 4 milions de dòlars a les seves marques respectives, i no ha quedat espai publicitari. Estem assistint a la Superbowl més avorrida de la història quan de sobte...


SE'N VA EL LLUM A L'ESTADI!!!


Rebombori enorme a les xarxes socials durant 34 minuts! centenars de milers de missatges i Trending Tòpic Mundial. El Món sencer pendent d'un estadi que sembla partirà per primer cop en la història l'esdeveniment esportiu per excel·lència en dos.
I de sobte, apareix aquesta imatge a Twitter:


Apagada? Cap Problema, encara pots mullar en la foscor.

Només trobo un adjectiu que s'apropi a aquesta ràpida reacció, SUBLIM!

Oreo sap donar-li la volta al problema i a la seva solució, fent referència al concepte emprat de mullar la galeta amb llet, alhora que fa un símil molt elegant sobre l'acte sexual. Com si ells haguessin provocat l'apagada per tal de donar uns minuts a l'espectador.

La senzillesa de la gràfica contrasta amb el potent missatge, la importància del moment en que es publica. A més, clar està, el producte n'és el protagonista.

Fa servir els camins creatius del sexe així com de l'humor alhora que fa servir la galeta com a símbol , analogia, tot, i tant sols en minuts, i pressupost zero, aconseguint ser pràcticament el protagonista de la nit de l'any, milers de nous followers i retweets, així com publicity arreu del Món.

dissabte, 2 de febrer del 2013

Excepcionalitat sobre paper

Aquí presento el que és la meva peça publicitària preferida d'entre els milers de campanyes que he vist. Una gràfica coneguda per qualsevol publicitari, que mai va deixar indiferent ningú, i que forma part de l'exemplari típic de qualsevol ensenyament publicitari.

Bill Bernbach, co-fundador de DDB i considerat millor publicista de la història, va rebre una proposta de producte diferent. L'únic concepte de cotxe del moment es relacionava sempre amb la grandesa, l'espai, la potència. Ell havia de vendre un Volkswagen més petit i menys potent. Com fer-ho? Doncs donant la volta a la tradició cartellística d'ençà, en que primava l'aprofitament de l'espai, i dibuixant l'objecte protagonista tal com era, petit.

Es tracta com he dit de la campanya més memorable de tots els temps amb un recorregut infinit. Vist en perspectiva, podria seguir funcionant avui mateix, espectacular.
A més és totalment coherent amb el concepte que vol transmetre, venem un cotxe petit i diferent, i ho fem amb una gràfica petita i diferent.

El camí creatiu principal és clar, l'extremada senzillesa. És tant senzill, que ni tan sols se'n pot trobar una figura retòrica clara. Màxim una sinècdoque, però només si filem molt prim. També fa servir d'altres camins pro-actius com ara el canvi de rol, el to ineseperat, fent d'aquest cotxe tot un símbol de la marca.

Aquí més informació

Et sona?

Think Small.

diumenge, 27 de gener del 2013

Primer persones, després rivals

Què faries si el dia d'un clàssic entre el Barça i el Madrid trobessis una cartera amb dues entrades pel partit? Què faries si a sobre la cartera pertany a un aficionat rival?

Coca-Cola torna a posar a prova la humanitat de les persones per tal de mostrar un concepte clar, ells creuen en un Món millor, i tú?
Ho fan amb la idea de posar a prova el tòpic de que uns aficionats odien els altres. Sempre seguint la dinàmica més actual de la marca, que està apostant per campanyes diferents on es posa a prova l'espontaneïtat de les persones per a demostrar que, en realitat la gran majoria són bona gent

El resultat, jo crec que falsificat, és que un 95% dels qui troben la cartera decideixen tornar-la, amb el que lògicament, són premiats per la marca amb dues entrades de veritat.
El procés és gravat per a que corri viralment per internet, i per això el vídeo que he pogut trobar sembla de mala qualitat. Tot i així, deu ser cosa del vídeo trobat. No crec que Coca-Cola es permeti el luxe de fer una mala producció.

La música, lenta i amb cert to melancòlic dóna molta força al missatge. És una música que et porta a un sentiment d'esperança, esperança en l'ésser humà, en el seu potencial millor, justament el que pretén vendre Coca-Cola, un futur millor.

Enjoy it!






dissabte, 26 de gener del 2013

The Truman Show


M’agradaria obrir aquest blog amb una pel·l-icula que, considero, tracta la temàtica de la meva professió. Es tracta de El Show de Truman, un film que destapa molts dels estereotips del Món dels mitjans i, sobretot, de la publicitat.

En Truman (Jim Carrey) és un home que des que neix és venut a una cadena de televisió per tal de fer de la seva vida un reality show, sense ell saber-ho. És una representació del mite de la Caverna de Plató, una metàfora de la vida. I si allò que veiem no és més que una representació de la realitat? Ombres, colors que provenen d’una altra realitat no visible als nostres ulls?
Amb una macro-producció de milions de dòlars, es crea tot un Món al voltant del protagonista, un Món de mentida, un Món creat. I no es tracta d’això? No és la publicitat la creació continuada de petits Mons a voluntat del creatiu?
Com es pot comprovar amb aquesta producció, gairebé tot l que surt a la televisió és mentida i exagerat. L’aparició de Photoshop, les xerrades de productes forçades etc. es fan freqüents en la vida den Truman.

El seu dia a dia és un seguit de tòpics, de llenguatge publicitari que molts cops s’assembla al llenguatge típic del “Teletienda” . I és que són les marques qui ho paguen.

Per tal de crear, fins i tot creen la seva vida forçant-lo a tenir vivències que el fan canviar de manera de ser, però tot i això, la seva força humana, la seva genètica no modificable, el portarà a trencar-ho tot plegat i a fugir d’aquest Món a mida. I és que tot plegat és mentida, però ell és real, és humà, és lliure.

Pel que fa a la gravació, existeixen tot tipus de plans segons el moment de pel·lícula. Quan apareix Jim Carrey solen haver-hi primers plans, per tal de donar més èmfasi a les emocions. En canvi, quan el que apareix és el públic del programa, per exemple, passa a plans més generals, per tal de donar sensació de vlum, de que hi ha molta gent. Com he dit abans, els “personatges ficticis” molts cops es dirigeixen a càmera, doncs creen anuncis testimonials.
Pel que fa la música, en cada moment acompanya els sentiments i conceptes exposats, fent-los més forts i emocionals.
Com a figures retòriques per a mi destaquen sobretot, la metàfora, com a conjunt del concepte exposat al film, i la hipèrbole, per tal de fer èmfasi en que la publicitat sempre és descaradament exagerada.
El to és clarament humorístic i emocional. L’espectador només desitja que Truman aconsegueixi escapar d’aquesta mena de paradís controlat.

El film és doncs una introducció senzilla a la publicitat. Durant el film apareixen absolutament tots el mitjans convencionals de comunicació. Òpis, televisió, cinema, ràdio... tots! Trobo doncs que hauria de ser un film de visionatge obligatori a qualsevol facultat de comunicació.

Pots clicar aquí per a veure el tràiler, però millor corre al videoclub, ¿no?

Per si no ens veiem avui, bon dia, bona tarda i bona nit!