The Truman Show

M’agradaria obrir aquest blog amb una pel·l-icula que, considero, tracta la temàtica de la meva professió. Es tracta de El Show de Truman, un film que destapa molts dels estereotips del Món dels mitjans i, sobretot, de la publicitat.

En Truman (Jim Carrey) és un home que des que neix és venut a una cadena de televisió per tal de fer de la seva vida un reality show, sense ell saber-ho. És una representació del mite de la Caverna de Plató, una metàfora de la vida. I si allò que veiem no és més que una representació de la realitat? Ombres, colors que provenen d’una altra realitat no visible als nostres ulls?

Amb una macro-producció de milions de dòlars, es crea tot un Món al voltant del protagonista, un Món de mentida, un Món creat. I no es tracta d’això? No és la publicitat la creació continuada de petits Mons a voluntat del creatiu?

Com es pot comprovar amb aquesta producció, gairebé tot l que surt a la televisió és mentida i exagerat. L’aparició de Photoshop, les xerrades de productes forçades etc. es fan freqüents en la vida den Truman.

El seu dia a dia és un seguit de tòpics, de llenguatge publicitari que molts cops s’assembla al llenguatge típic del “Teletienda” . I és que són les marques qui ho paguen.

Per tal de crear, fins i tot creen la seva vida forçant-lo a tenir vivències que el fan canviar de manera de ser, però tot i això, la seva força humana, la seva genètica no modificable, el portarà a trencar-ho tot plegat i a fugir d’aquest Món a mida. I és que tot plegat és mentida, però ell és real, és humà, és lliure.

Pel que fa a la gravació, existeixen tot tipus de plans segons el moment de pel·lícula. Quan apareix Jim Carrey solen haver-hi primers plans, per tal de donar més èmfasi a les emocions. En canvi, quan el que apareix és el públic del programa, per exemple, passa a plans més generals, per tal de donar sensació de vlum, de que hi ha molta gent. Com he dit abans, els “personatges ficticis” molts cops es dirigeixen a càmera, doncs creen anuncis testimonials.

Pel que fa la música, en cada moment acompanya els sentiments i conceptes exposats, fent-los més forts i emocionals.

Com a figures retòriques per a mi destaquen sobretot, la metàfora, com a conjunt del concepte exposat al film, i la hipèrbole, per tal de fer èmfasi en que la publicitat sempre és descaradament exagerada.

El to és clarament humorístic i emocional. L’espectador només desitja que Truman aconsegueixi escapar d’aquesta mena de paradís controlat.

El film és doncs una introducció senzilla a la publicitat. Durant el film apareixen absolutament tots el mitjans convencionals de comunicació. Òpis, televisió, cinema, ràdio... tots! Trobo doncs que hauria de ser un film de visionatge obligatori a qualsevol facultat de comunicació.

Pots clicar aquí per a veure el tràiler, però millor corre al videoclub, ¿no?

Per si no ens veiem avui, bon dia, bona tarda i bona nit!